La Montse Pueyo segueix la lògica que marca el diedre que domina el sector, fent marrades quan aquest es torna impracticable, per brut o per difícil, seguint així, els cànons clàssics de cercar sempre el camí més evident. Menció especial per la cinquena tirada, una placa de franges absolutament agraïda, un gaudi pel sentits. En…
Montserrat, amb milers de vies de més d’un llarg esdevé sens dubte la gran escola de la conurbació urbana de Barcelona. Generacions senceres d’escaladors s’han iniciat en el conglomerat montserratí i la seva particular escalada, no sempre evident, pedra de toc i salconduit cap a altres tipus de roca, es diu que qui escala bé…
El modest Montroig, big wall de butxaca, colors vermellosos i emocions autèntiques on tot pren la seva justa mesura. Gaudir-lo a l’hivern, escalfant-nos al sol quan gela a la plana és tot un luxe, i més si ho fem escalant línies tan suggerents com la Capitán Veneno, clàssica del sector per dret propi. Escalada imprescindible…
La Trending Topic, juntament amb la Happy Crack i la Krak Tak conformen l’oferta d’aquesta agulla situada a la banda més occidental del Montroig. La via consta de tres llargs de corda, amb un darrer especialment bonic.
Al Serrat dels Monjos, a recer dels vents dominants, s’hi crea un microclima que permet escalar còmodament els dies més freds de l’hivern. La Insubmissió és una via de tall clàssic, sinuosa, amb roca generalment bona, algun llarg interessant i un final decebedor. Resta quasi equipada, bon terreny de joc per amortitzar els tascons. Recomanable…
Un cop la part central i més llaminera del Serrat dels Monjos ha estat espremuda fins treure-li tot el suc toca explotar la menys atractiva banda oest. L’Espereotip busca enllaçar els panys més interessants, pagant la penyora de la gran feixa, per rematar l’ascensió amb tres bonics llargs al “segon pis”. Via ràpida i completament…
A Canalda no hi ha terme mig, o t’enamora o l’odies per sempre més. Amb un estil propi, fruit de la morfologia de la muralla i l’ètica dels seus aperturistes la paret resta al marge de les modes. L’escalada es construeix prenent el compromís com a base. Rutes autèntiques, sempre sinuoses, on la intuïció mana…
És impossible no deixar-se seduir per aquesta raconada del Solsonès, que converteix inevitablement l’acció de l’escalada en quelcom més que un mer exercici gimnàstic. Contemplació, concentració i franquesa és tot el que ens demana Busa per poder gaudir-la com es mereix. La Jardí Botànic endemés, ajuda amb un traçat de pura lògica, on donar la…
Essència de l’escalada més clàssica en aquesta raconada del recollit Montroig, on tot és de mida humana, la Via del Llons encerta el camí entre extraploms, esquivant-los estratègicament i quan no queda més remei superant-los pel punt més dèbil. Escalada combinada farcida de bonics trams en lliure i artificial a equipar a base de flotants:…
Hi ha itineraris que són una declaració d’intencions, una manera d’entendre l’escalada. Sens dubte, l’Aresta Arcarons pertany a aquesta categoria de via, on toca escalar sense embuts, sublimant l’escalada més montserratina per sortir airosos d’aquest magnífic tobogan que és l’aresta sud Del Plec Superior. Rocam excel·lent, bona dosi d’exposició i un dels entorns més feréstecs…
Les agulles de Camarasa tenen un bon grapat de vies de tall més o menys clàssic, que aprofitant els sistemes fissurats, s’enfilen per les quatre bandes. La Rupi-Garreta és una més d’aquestes vies, potser no la més reeixida, però prou interessant per anar-hi a treure el nas i gaudir de l’escalada agraïda que ens regala…
La Jaume Casellas es troba a l’extrem oest del Tossal de la Feixa aprofitant una curiositat geològica que dóna com a resultat un itinerari singular, meitat conglomerat, meitat calcari. De grau moderat, la via es troba pràcticament equipada i esdevé un bon terreny de joc per iniciar-se en vies clàssiques, on orientar-se per la paret…
La Normal de la Mòmia pertany al grup d’escalades històriques anteriors a la Guerra Civil. Mostra d’audàcia dels escaladors de Manresa i en especial del seu cap de corda, en Jaume Caselles. Aquest superà els darrers 60 metres de l’ascenció sense possibilitat d’emplaçar-hi cap ferro i com en totes les escalades compromeses que escometia ho…
Variant de la popular Gómez-Xalmet, la Cerdanyola aprofita amb avarícia les plaques de l’esquerra d’aquesta, per després tornar a la Gómez i guanyar l’àpex de la Prenyada. Via poc repetida, gaudeix de la millor roca del sud de l’agulla, aspre i adherent. Recentment se li ha fet una restauració exemplar, ara no hi ha excusa…
Un cop conquerides la majoria de les agulles montserratines els escaladors de la post-guerra van enfocar els seus esforços en les grans parets. D’aquests en destacaren els TIM de Sabadell, conquerint cada una de les Parets més emblemàtiques del Massís. El primer objectiu fou l’arrogant Paret de l’Aeri.
La Puigmal del Cavall marca l’inici d’una nova època de l’escalada a casa nostra. Per primera vegada es guanyen les monolítiques plaques somitals del Cavall a cop de les recents inventades pitonisses d’expansió. Abans però, els aperturistes aprofitaren el camí natural que marca l’evident sistema fissurat del vessant nord, intent abandonat per la cordada Santacana-Gómez,…
A voltes el nom diu molt sobre la via i aquest no és gaire engrescador. No obstant com som curiosos de mena i el premi és pujar al cim del Ninet d’Agulles hi anem a treure el nas… I ens enduem una agradable sorpresa.
Hi ha vegades que l’adjectiu “Normal” per una via no s’escau gens. És el cas de la Normal del Sentinella, una petita gran línia on l’enginy dels pioners queda palès amb l’agosarat pas de gegant que s’ha de fer per guanyar el cim del Sentinella des del seu Fusell.
Esplèndida escalada de passatges atlètics, lògica, directa i mantinguda. La via aprofita el terreny fissurat del centre del Puro per amb tres llargs de corda guanyar-hi el cim. Es troba completament equipada, per tant només necessitarem 8 cintes exprés per gaudir d’aquesta curta, però bella ruta.
Interessant escalada muntada per dalt pel gaudi del personal. Variada i amb trams sorprenents, com el diedre del primer llarg (que roba de la clàssica Lo Marín) o l’acrobàtic sostre del segon. Amb bona ombra pel matí i força ràpida d’enllestir és una opció a tenir en conte quan cerquem la fresca. Per repetir-la només…
Pujar al cim del Cavall és sempre una alegria, tot i que aquest cop la via et deixa una sensació agredolça. Amb un bonic segon llarg i les dos darreres tirades d’artificial d’aquell que et toca estirar-te una mica, el primer i el tercer llargs són tant cutres que condicionen irremeiablement tota l’ascensió.
A cavall entre el Sant Benet més lluminós i la contundència de les parets nord Els Flautats resten desafiants esperant la visita de l’escalador àvid de llocs poc transitats. Agulles i bretxes s’ordenen de nord a sud formant un dels conjunts de roques més emblemàtics de Montserrat i alhora menys recorreguts. Els itineraris hi són,…
Potser la Paret Nord d’Ecos és una de les raconades menys transitades del Massís. La llarga aproximació i el caire de la majoria les vies fan que romangui fora els circuits de moda.
Autèntica torre de guaita fronterera entre Sant jeroni i els Ecos, la Talaieta d’en Barbé es mostra inexpugnable pels quatre costats. Són poques les vies que arribem al cimall i escassos els escaladors que el trepitgen.
La Nina és de les Agulles que juntament amb el Lloro, l’Ou de Colom o la Portella Gran, foren ascendides per primera vegada amb l’ajut d’un tronc durant una època en que la imaginació substituïa la manca de recursos.
A les beceroles de l’escalada a Montserrat, un cop conquerit el Cavall i la Mòmia els pioners es fixaren en aquest estrambòtic monòlit, que imitant una au tropical domina els Alts Frares. Per conquerir-lo s’usà la reconsagrada tècnica del tronc, tant primitiva com efectiva, en aquest cas no exempta de polèmica.
De la Directa al Prostíbul en sortim satisfets, amb la certesa d’escalar sense embuts, adelerats amb cada una de les tirades que, esquitxades de subtileses marquen la diferència amb altres línies, contents del gaudi d’un rocam a voltes excel·lent i d’un entorn que per proper molts cops no sabem valorar en la seva justa mesura.
A vegades la simple visió d’una paret concreta desperta un desig incontrolable d’enfilar-hi. És el que passa quan des de l’altra banda de la Canal del Migdia observem el llaminer frontó per on transcorre la Canet-Rosales-Alonso; si endemés resulta que la via és pura delícia la satisfacció és complerta. Ens trobem davant d’un itinerari de…